Corrent junts

20-10-2012  50 KM. EN PISTA CIUTAT DE TERRASSA.

Sis mesos després d'haver escrit el darrer post en aquest blog, estic amb les piles a tope, i animat per seguir traslladant les meves experiències.

Qui em coneix sap que haver deixat d'escriure no ha estat un acte premeditat, si no tot el contrari. El 8 de Maig, quant em dirigia a la feina vaig ser atropellat i això em va deixar uns quants mesos fora de combat. Des-de el primer moment vaig tenir clar que em volia recuperar i tornar a córrer.

Aquest no es l'espai per relatar la duresa d'aquests mesos, perquè es un blog dedicat als entrenaments i les curses que vaig fent. Aixis que posem-nos mans a la feina.

Feia unes setmanes que començava a rodar amb certa comoditat, això si sempre per asfalt, perquè algun intent muntanyero m'havia deixat molt tocat. El dimarts 16, els companys Pantaurells, durant l'entrenament em van comentar que el dissabte feien la cursa de 10 Km en pista de Terrassa. Al arribar a casa, vaig entrar a la plana Web, i sense tenir-ho pensat, els meus dits se'n van anar directament a clickar sobre la cursa de 50 Km. Era una acte inconscient i poc premeditat, però sense tenir-ho pensat, n'havia inscrit a la meva primera cursa de 50 Km.

La setmana havia estat molt dura, doncs problemes gastrointestinals, i l'hospitalització del pare, no feien preveure cap bon resultat. La nit abans de la cursa vaig fer la primera menjada de carbohidrats, una pizza que no va ajudar gaire a la meva panxa, però que segur em va aportar  una mica de benzina.

Arribo a la cursa molt tranquil, amb suficient temps, ja que una hora abans, ja estic a les pistes d'atletisme de Can Jofresa. Agafo el dorsal, em preparo la música, estiro una mica, i quasi sense adonar-me, la cursa està a punt de començar. La línia de sortida no està gaire atapeïda de corredors, jo diria que som uns 8 o 10. Llavors penso, Joaquim, aquest cop pots arribar dins dels 10 primers. La deducció era fàcil, però engrescadora. No tenia clar a quin ritme tenia que rodar, aixis que un cop donada la sortida, començo a rodar en un ritme molt còmode. Sense adonar-me les voltes a la pista es fan fàcils, i la meva velocitat constant. Vaig clavant parcials entre 5:08 i 5:12 el Km. Han hagut uns quants corredors que han sortit força més ràpids que jo, i sobretot durant els primers 15 Km, em van doblant de forma constant. Penso llavors que vaig situat entre el sisè i el setè, es a dir que dec portar 3 o 4 corredors darrera. No em puc queixar, tenint en compte la filosofia amb la que he agafat la cursa, i sobretot després de tant de temps d'aturada. No he fet cap cursa des-de el 5 de Maig, i ja estic content de poder anar rodant a ritme constant.

Lamentablement els problemes estomacals no han desaparegut, i començo a tenir retortijons de panxa als pocs Km. Em poso llavors un propòsit, fer 20 Km i arribat aquest punt, parar a visitar al Sr. Roca. No tinc excessius dolors al peu, tot i que la característica de la pista, girant sempre a esquerres, fa que el peu lesionat es ressenti una mica.

Sobre els 20 Km. arriba l'amic Pantaurell Jordi Garreta, qui comença a donar-me ànims, i fer-me algunes fotografies. Penso llavors, que potser podria retardar una mica l'aturada. Les cames van de conya, però la panxa no, pateixo força, però continuo tirant. Quant el meu crono està a punt de marcar el Km. 25 (vaig una mica avançat respecte al Km. oficial), decideixo aturar-me, just al passar per la catifa de cronometratge. L'aturada tècnica ha durat força, i crec que em deixo una mica mes de 10 minuts, a part, he aprofitat per menjar una mica i prendre el gel energètic i una mica d'avituallament líquid.

Aquesta aturada, en lloc d'Enfonsar-me m'ha anat de conya, per fi em sento alliberat, i les cames s'han recuperat de la primera part de la cursa. Ja estic a la meitat, i llavors em plantejo anar fent, però aquest cop a un ritme una mica mes lent, i sobretot aturar-me sempre que ho necessiti per hidratar-me i menjar una mica. Ja he aconseguit el meu objectiu que era fer una mitja marató. Ara em queda gaudir de la cursa. Començo un ritme gairebé 40 segons mes lent, però tot i això m´adono que vaig doblant corredors cada 2 o tres voltes a la pista d'atletisme. No tinc ni idea en quin lloc vaig, però quant em deuen mancar uns 10 Km un corredors em diu que vaig en quarta posició. No li dono mes importància, doncs no tinc cap esperit competitiu per arribar al tercer lloc. Però segueixo tirant i tirant i fins i tot augmento una mica la velocitat. Llavors, quant deuen quedar 6 o 7 Km, anuncien que al primer classificat li queden 5 voltes, i de sobte per megafonia anuncien el meu nom com a tercer classificat. També diuen que el quart classificat va just una volta darrera meu. De seguida identifico i veig que es un corredor que ha començat molt fort els primers Km, però que ja fa una estona que va molt tocat. I clar, arribat aquest punt, em plantejo com a objectiu fer podi. No m'ho puc creure. Es el primer cop a la meva vida que estic a punt de guanyar, be guanyar no es ben cert del tot, però si tocar podi, per mi ja es un gran èxit. Aquí si que ha sortit el meu esperit lluitador, ja no em molesta el peu (feia una estona que donava símptomes de dolor més evident), no tinc sobrecàrregues, i tant sols penso en que no em passi ningú. Faig els darrers Km. controlant tàcticament als altres corredors, i conforme la megafonia va anunciant les posicions dels corredors, tinc cada cop mes clar que el tercer lloc ja està al sac, ara tant sols manca lligar-lo. 

Per ser totalment feliç voldria que algú de la família em pogués veure, com dic es la primera cursa en que faig podi, i no ho puc compartir amb els que mes estimo. I llavors, just quant manquen 3 voltes per finalitzar els 50 Km, veig a l´Anna i les Nenes. Guaaaauuuuu, quina flipada, les meves cames van soles, passo pel punt de control, manquen dos voltes i faig una senyal a la dona de que vaig tercer. Enfilo els darrers 400 metres, ja em sento guanyador, i gaudeixo com mai aquests metres, soc molt feliç, tremendament feliç, adéu 4 mesos d'aturada forçada, adéu dures sessions de rehabilitació, adéu aquells primers Km. en que vaig tornar a córrer i les cames no tiraven. 

Es el moment de donar la benvinguda a nous reptes, a noves il.lusions, a gaudir d'aquest fantàstic esport que tant feliç m'ha fet els darrers anys. Enfilo els darrers 200 metres, tant sols tinc un pensament, agafar de la mà a les meves filles i tornar a creuar la meta, com ho havia fet en altres curses, com vaig fer a la meva primera marató. Els hi faig el gest i venen a trobar-me, amb  l´Alba i la Júlia, fem 100 metres plegats, els millors 100 metres que he corregut mai, semblava el Bolt volant sobre el tartan de la pista. Creuem la línia d'arribada i em fonc en una abraçada amb elles.

Podi, tercer classificat, avui s'han donat totes les circumstancies per que pogués fer podi, però que caram, ja ho he aconseguit, a partir d'ara crec que encara m'ho prendré amb molta més fil.losofia, ja tinc el meu primer trofeu runnero.