dimecres, 28 de març de 2012

23-03-2012 MARATO DE BARCELONA 2012



TOT PREPARANT-NOS.
Corrent Junts, doncs ahir es va complir. Prop de 17000 corredors intentant assolir un repte, i per molts un somni. En el meu cas, poder-me demostrar que soc capaç d´assolir nous objectius, noves fites, que amb esforç i sacrifici tot es pot aconseguir. Han estat molts mesos dedicats a poder fer una bona Marató de Barcelona. L´any passat ja vaig poder assolir la primera fita, que era convertir-me en MARATONIA, en aquesta mateixa cursa, doncs es la ciutat on vaig néixer ara ja fa un grapat d´anys. En aquell moment el repte era acabar-la, i aquest cop era quelcom diferent. Mes que buscar un crono i una marca personal concreta (que també era un objectiu a assolir), el que m´havia marcat aquest cop era fer la cursa amb bones sensacions, poder gaudir de la carrera, passar-m ´ho be Km a Km, passejar tot corrent junts per aquesta bonica ciutat, amb els principals carrers oberts als corredors, i gaudir al màxim dels monuments i del recolzament i ànims de la gent.
M´aixeco ben d´hora, cap a les 5 del matí, he dormit molt be i he descansat força. Em faig un bon esmorzar (pa amb fuet), un bon cafè amb llet i una mica de xocolata. La nit anterior m´ho havia deixat tot preparat, ó això creia jo. Em vesteixo, em poso el dorsal, i surto cap a la botigueta, punt de trobada dels PANTAURELLS. De seguida arriba el Sergi, el Joan, l´Alex, i finalment apareix la furgo d´en Kike. El trajecte cap a Barcelona es fa curt, això si, es pot respirar un ambient de tensió. El Sergi està molt callat, concentrat. Avui te que ser el seu gran dia, i axis ha esta. 2:48:58   un temps estratosfèric, inassolible per la majoria de mortals. M’al·lucina la seva capacitat, i em meravella la seva modèstia. Ell sap que els seus temps son molt bons, que no hi ha cap de la colla que ni de llum  somniar en assolir-los, però no en fa cap ostentació, es manté sempre discret, i es un plaer sortir a entrenar amb ell .
En Joan i l´Alex son especials. Corren per passar-ho be, i clar, segur que també volen aconseguir reptes personals. Durant el trajecte s´han clavat mirades i alguna petita "pulla". El Joan reconeix que es un corredor que es capaç de donar-ho tot en els metres finals, i prepara la seva estratègia esperant que la cursa es decanti cap el seu costat. L´Alex es mes de llarg recorregut, la seva tàctica es aguantar el ritme del Joan per fer un darrer esforç faltant 1 ó 2 Km. per l´arribada. Fa temps que plantegen les curses conjuntament, entrenen junts i es coneixen molt. Tot i això avui no hi ha amistat que valgui, fins i tot s´han anat fent alguna patadeta a la canyella (espinilla) mirant de minvar la capacitat del contrari. La cursa els ha anat molt be, i han assolit tots dos MMP, moltes felicitats. El resultat ens el revelaran molt aviat al blog dels Pantaurells, on esperem amb moltes ganes llegir la seva crònica, que promet ser molt divertida.
I l´altre Pantaurell que avui te un gran repte es en Kike. Ell es un cas perfecte de superació. Ha passat un hivern molt complicat per temes de salut d´un fill (ja està tot be, i m’alegro molt). Tot i això sempre que ha pogut ha sortit a entrenar, i sense anar mes lluny, la passada setmana va fer un altre marató, i aquesta de muntanya, i això ja son paraules majors. Avui ha estat la seva primera marató en Asfalt, i ha fet un gran temps, parant el crono en 3:37:59. ES un temps excepcional per un corredor que no entrena específicament la distancia. Lògicament es un superdotat, però les seves hores de sacrifici, segur que ajuden a fer aquests temps.
PREAMBUL I CURSA.
Hem aparcat la furgo força a prop de la sortida, al cotat del Grec, encara manca una hora i quart per la sortida, lo que ens permet anar fent xino-xano, ens dona temps d’empastifar-nos de cremes, vaselines, gels I tot el necessari per acondicionar el cos a una distancia tant respectable. 



 Deixem les motxilles al guarda-roba i ens fem una foto de grup. De sobte uns recargolaments a la panxa. fan que m´acomiadi precipitadament dels companys. Enfilo cap als WC, però hi ha una cua llarguíssima, penso, be tinc temps, encara queda mitja hora. Però avui es un dia especial, perquè finalment he tingut que abandonar la cua, quant quedaven 3 noies davant meu. Ja anuncien per la megafonia que quedant 2 minuts per la sortida. Baixo ràpidament les escales de les fonts màgiques de Montjuic, però ja es massa tard, hi ha moltíssima gent, i no puc situar-me al meu calaix de sortida.
 Em poso en un lateral i quant comença a buidar-se de corredors, em col·loco al mig del grup. Anem avançant mica en mica, i passem per la línia de sortida 8 minuts despres del tret de sortida. Passo la catifa, i poso en marxa el crono. Aquest cop no podré controlar els ritmes de pas per cada Km, perquè m´he deixat el FORE a casa. En fi que l´inici es bastant caòtic, la panxa remoguda, sense rellotge per controlar ritmes i pulsacions, sortint fora de calaix... Però en canvi surto molt tranquil i confiat, m´emociono just a la sortida, penso en la dona, les filles, amb el pare que lluita contra una malaltia, i penso, avui ha de ser un gran dia. Els ulls que se’m posen plorosos, sona Barcelona de Fredy Mercuri i Montserrat Caballé per la megafonia. Començo a rodar, els primers Km son complicats, no acabo de trobar el meu ritme. Sortir fora de calaix fa que la gent que et precedeix vagi a un ritme diferent, i en aquest cas, al sortir darrera el ritme de la gent que em precedeix es mes lent. Enfilem pel carrer Tarragona que fa lleugera pendent ascendent, sento alguns runners que ja ho noten a les seves cames, i penso que no tenen la sort d´entrenar a Terrassa, on no hi ha gairebé un sol carrer que sigui planer. Vaig fent a ritme suau, ó això es el que em sembla. Al Km, 6 agafem la travessera de les Corts i penso que bé, potser veure al Jordi i l´Angels (cunyats), i em fa il·lusió saludar-los, i també m´anirà be per donar-lis els cascos del Walkman, que tant sols començar a córrer se m´han embolicat, i els he tingut que desenganxar i els porto enrotllats a la ma. Me’ls vaig canviant de mà, aviat els podré donar als cunyats, però m´emporto un petit desencís, perquè no hi son, i això que viuen a escassos 50 metres d´on passa la cursa. Llavors fixo un nou objectiu imminent, la Avda. de Madrid, on aquí si estaran els sogres per donar-me suport. Busco a una banda i un altre del carrer, però no hi son. Apa som-hi, tocarà passejar els cascos per tota Barcelona, ben arrugadets a la meva mà, en lloc d´estar còmodament col·locats a les meves orelles. Agafem la carretera de Sants, ja estem al Km 10. Aquest parcial del Km. 5 al 10 serà el meu millor parcial, fent un temps de 23:07 pels 5 Km. Segueixo anant a un ritme constant, i em distrec tot veient com ha canviat el barri que em va veure néixer i créixer, on vaig conèixer la meva actual dona, on es vàrem comprar el primer pis, en definitiva on he passat la meitat de la meva vida. Ja fa un temps que vaig marxar i el barri ha canviat molt. Vaig tant a gust que quant m’adono ja estic a la Gran Via. Ja portem 12 Km i tot va sobre rodes, millor dit sobre les meves NIKE VOMERO. Durant aquests primers 12 Km, la presencia de gent animant es superior a altres anys, potser a mi m´ho sembla, però trobo que avui hi ha molta gent als carrers. La cursa transcorre per la Gran Via, continua l´ambientarro i enfilem el passeig de Gracia. A l´alçada d´Aragó m´enganxa el Kike que ha sortit també darrera, però va força ràpid. Comencem uns Km plegats. De seguida em fa veure que una mica més endavant hi ha el globus dels pacemakers de 3:30. Em quedo al·lucinat, doncs he sortit uns quants minuts després del globus i ja l´he enganxat, i tant sols portem 14 Km. 
De seguida ens situem a l´alçada de la llebre i anem fent a un ritme molt còmode. Faig com puc una foto al Kike, li gravo uns segons i ell fa el mateix, filmant-me una estona. Vaig fent quant m’adono que he avançat a les llebres, giro el cap i ja no veig al Kike. Fallo meu, perquè com a mínim el tenia que haver avisat. ""Ho sento Kike". Decideixo doncs anar augmentant el ritme que havia baixat de forma involuntària al situar-nos amb el temps de pas de 3:30. Això d´anar sense rellotge que em marqui els temps de pas fa que no pugui mantenir un ritme constant, be això em pensava. Enfilem la meridiana i durant un bon tram ens creuem amb corredors que ja van a buscar el c/ Felip II. Llavors veig passar ja en sentit contrari a l´Anna Cos, que ja ha passat la catifa de la Mitja Marató, i a mi encara em deu quedar un Km i mig per passar. Li faig un crit i la saludo, i tot just em torna la salutació, doncs ha estat un segon, i es molt possible que ni m´hagi vist. Llavors, internament ja em fixo un nou objectiu, intentar arribar a contactar amb ella. Passen els minuts i quant porto 01:38:52 creuo la catifa de la mitja marató.  Llavors internament faig un càlcul mental i m’adono que de seguir aquest ritme milloraré marca i potser m´apropo a 3 hores 20 minuts que quant he començat era el meu objectiu podríem dir que utòpic, doncs pensava que un temps de 3 hores i 22 minuts podria estar dins dels meus temps segons els entrenaments que havia fet. Enfilem el c/ Felip II i em recupero una mica. A l´alçada de Rambla Prim, contacto amb Germinator de Corredors.cat,  em diu que va molt còmode, que va a un ritme constant i que està gaudint molt de la cursa. M´anima a continuar el meu ritme, que es lleugerament més ràpid que el d´ell. 

Van passant els Km i arribem a la Diagonal, just es un tram força llarg que va del Km. 26 al 31, i que recordo que l´any passat se’m va fer molt llarg.  En canvi aquest any l´he passat super be, i he de dir que quant arribes a l´alçada de la torre Agbar, hi ha una quantitat de gent impressionant animant els corredors, se’m posa la pell de gallina. Contínuament reps crits d’ànim, aplaudiments, et criden pel nom. Es un dels punts que més he gaudit per la quantitat de públic que hi havia. Quant girem pel Pg. Taulat, ja fa un Km. que hem passat pel punt Km. 30.  El parcial torna a ser boníssim 23:47, es a dir que segueixo mantenint ritme de 4:45 el Km. Es a partir d´aquí on ha d’aparèixer el temut MUR, però vaig fent i continuo al meu ritme. Tinc temptacions de pujar una marxa, però se que en principi el Sr. del garrot m´ha de venir a visitar en els propers Km. i vull estar preparat. Sobre el Km. 30-31 em prenc el segon gel màgic, i aprofito l´avituallament per veure una mica i remullar-me. Es el primer cop en una cursa que aconsegueixo anar tant clavat en els pro mitjos. Ara comença la marató de veritat, perquè enfilem un dels trams mes avorrits i amb menys gent del recorregut. Avui això també es una mica diferent, gracies a la iniciativa d´en PUCU, una referencia del mon del running popular, que ha tingut la iniciativa de convocar al públic sobre aquests Km, perquè el recorregut se’ns faci una mica més fàcil. Vaig tirant i arribo al Km. 35, tot just arribar al parc de la ciutadella. Aquest bloc de 5 Km els he fet en 23:55, es a dir 2 segons més per Km que en el bloc anterior.  
De l´any passat, recordava que quant deixes el parc de la ciutadella i vas a buscar l´arc de triomf per passar per sota, hi havia molta gent. En canvi aquest any ha estat diferent, hi havia gent, però no un passadís estret com recordava de fa un any. Girem per la Ronda de Sant Pere, per anar a buscar la Plaça Catalunya, i d´aquí Avda. Portal de l´Angel, C/ dels Arcs, Avda. Catedral i Via Laietana per anar a buscar el c/ Ferran. Passem pel mig de la plaça Sant Jaume, i de veritat que m´han vingut ganes de llençar l´ampolla de gatorade contra la balconada de la generalitat com a gest de ràbia per la situació que ens han deixat aquest polítics, per com ens estan torejant, per tanta corrupció i tant mamoneig. Reconec que han estat uns segons, però en aquest moment he oblidat que estava corrent i em venien sensacions de rebel·lia com quant era molt mes jove.  Continuem pel c/ Ferran fins la rambla i ens enfilem cap a la catedral. 
 Passem per l´avituallament de la catedral, on hi ha la claca correcat. He sentit el meu nom, he rebut els crits d’ànim, i m´ha entrat un subidon que ja no m´ha abandonat. Arribem a Colon i enfilem el c/ Paral·lel, on es troba el punt quilomètric 40. Ha estat aquí on definitivament m´he adonat que estava fent una gran cursa. Faig aquest bloc en 24:23, es a dir que he baixat una mica la marxa, be concretament 7 segons més per Km, que el bloc anterior. Miro el crono i veig que ja es segur que milloro i bastant la meva anterior marca. Es per aquest punt on contacto amb l´Ana Cos i li pregunto com va, em diu que amb moltes sobrecàrregues. Continuo tirant i em trobo un altre correcat que no recordo el nom. Durant mig Km. aproximadament intento animar-lo, dir-li que la meta es molt a prop, i li dic que jo ja tinc la feina feta i que l´acompanyo fins l´arribada. Ell insisteix diversos cops que tiri, que va molt tocat, axis que torno a agafar ritme i enfilo per fer el darrer Km. Ja se sent l´ambient de l´arribada, amb la música i l´Speaker que va animant a la gent.
Això ja està, ara a gaudir dels darrers metres. Busco llavors com un desesperat a l´Anna i les nenes. Tot i que els havia dit que no calia que vinguessin, esperava en el fons que em donessin una sorpresa. Em passa per la memòria quant l´any passat em van venir a veure, i com vaig agafar de la ma a la Júlia i l´Alba, i com vàrem fer els darrers 192 metres tots tres junts. Recordo l´emoció que vaig sentir, i com em vaig posar a plorar. Però avui era un dia diferent també en això, i no hi havia ningú. Llavors encaro la Avida. Maria Cristina, queden els metres finals, els metres de la gloria. Sento l´speaker que diu el meu nom, li pico la mà i aixeco els braços. Entro feliç, somrient, amb una sensació que crec que nomes podem experimentar aquells que algun cop hem finalitzat un marató. Creuo la línia de meta i paro el crono en 3:20:23. Es fantàstic, torno a ser finisher d´una Marató, i amb aquesta ja van quatre. Camino una estona, recupero l´aire, i quant la noia que posa les medalles me la penja del coll i em felicita, em venen ganes de fer-li un petó. Com porto ulleres ningú em veu com torno a plorar, soc afortunat, i de nou he fet realitat un somni. Darrere queden més de 1.000 Kilòmetres d´entrenaments, , molts dies de sacrificis, de fred, suor, cansament, patiment, però també molts dies de compartir entrenaments amb els amics Pantaurells, i el fantàstic grup comandat per en Pep Moliner, els Mossenaires, amb qui he entrenat algun dissabte. Han estat també uns quants caps de setmana de curses per anar posant la màquina a to, curses de 10 Km, una marató prèvia (Marató Mediterrani), diverses mitges. En fi 7 mesos gairebé per que avui m´hagi sortit la millor cursa de la meva vida.
AGRAIMENTS I DEDICATORIES.
No em puc ni vull oblidar de la persona que en la distancia m´ha estat planificant mes a mes els entrenaments, el Carlos de Runiam. Ell m´ha ajudat moltíssim, primer perquè ha sabut transmetre´m una rutina d´entrenament, però sobretot una forma diferent d´enfocar les curses. Sempre m´ha insistit en que prioritzi les sensacions per davant dels temps de pas, de les velocitats. He de dir que avui he aplicat al peu de la lletra les seves instruccions i els resultat salten a la vista.
També agrair a en Pep Leon, el meu físio, qui m´ha cuidat amb les seves expertes mans, amb els seus massatges per buidar cames. Afortunadament no he tingut cap tipus de lesió aquests mesos, i ha pogut centrar la seva feina en descontracturar-me i buidar-me les càrregues musculars.
Agraïments als companys Pantaurells (Jordi Miquel, Jordi Garreta, Oriol Farré, Jordi Casanovas, Kike, Climent, Joan Bosch, Alex, Jordi Casanovas, Sergi Padró, Agustin Martinez, Enric Mateu, Josep, Francesc Araguas i algun nom que m´oblido), per voler compartir amb mi els entrenaments dels dimarts i dijous, i deixar-me formar part d´aquest grup.
Als companys correcats Germinator i Lluis74 que varen intentar amb mi fer un sub 1:31 a la Mitja de Barcelona (al finals els vaig fallar).
Agraïment i reconeixement pel meu gran amic Joan Vilajosana, un gran atleta, que desafortunadament no va poder acabar la cursa aquest diumenge però que te un gran potencial i que de ben segur seguirà millorant marques. Gracies Joan pels teus savis consells.
I clar agrair molt, moltíssim la comprensió i recolzament de la meva família. l´Anna, la Júlia i l´Alba que sempre que han pogut m´han vingut a veure, i  sempre m´han donat suport perquè pogués sortir a entrenar. La seva força m´ha servit com estímul constant.
A la meva estimada germaneta Nuria, la mama i la iaia Pepita, moltes gracies.
M´agradaria que aquestes línies li arribessin de forma molt sincera al meu pare, perquè aquest esperit sigui un puntal per la seva lluita, que aquest sentiment de lluita i superació t´arribi. Si et serveix tant sols una mica, ja ha valgut la pena.

PERDONEU EL ROTLLO. VISCA EL RUNNING.


  

Cap comentari:

Publica un comentari